En el darrers mesos la ciutat de Barcelona ha viscut un episodi de lluita de classes que creiem ha estat històric. Ens referim a la lluita dels i les conductores d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB).
Ja a finals de 2007, els i les conductores de TMB, avisaven de les dramàtiques condicions laborals en les que es trobaven, unes condicions laborals que els impossibilitava conciliar vida social amb vida laboral, obligant-los a llarguíssimes jornades de treball, i limitava el descans setmanal a poc més d’un dia. Una situació que dista molt del que una empresa publica ha de dispensar als treballadors, per respectar els drets dels seus veïns i treballadors i per tal de crear l’exemple entre l’empresa privada.
Degut a la negativa per part de l’empresa municipal del transport a l’aplicació dels dos dies de descans setmanal, l’assemblea de treballadors, va convocar un seguit de jornades de vaga durant les festes de Nadal, com a eina de pressió. A tals jornades de mobilització, l’empresa va respondre amb oïdes sordes i criminalització, negant la legitimitat dels convocants, titllant-los de minoritaris i acusant-los de voler radicalitzar el conflicte en previsió a les futures eleccions sindicals. I és que els delegats de les grans centrals sindicals, no han dubtat en fer costat a l’empresa, i fomentar l’esquirolada entre els i les conductores. Negant el conflicte social, i deixant la solució a tot problema al comitè d’empresa. Davant d’aquesta postura mesella, els sindicats CGT i Actub, han optat per canalitzar la resposta dins el marc de l’assemblea i del comitè de descansos, que ha gestionat el conflicte davant l’empresa i la mediació institucional.
Ha estat, doncs una demostració d’unitat d’acció dels i les treballadores, prescindint de sigles sindicals, afrontant la situació en pro dels drets col·lectius, i no d’unes determinades posicions sindicals. Això ha possibilitat que els mateixos afiliats a les centrals sindicals (CCOO i UGT) hagin desobeït les crides a l’esquirolada, i hagin donat suport al manament de l’assemblea. Només així s’entén que malgrat els elevats serveis mínims decretats es puguin comptar amb els dits d’una mà els conductors que han trencat la vaga.
Ja durant aquest any 2008, i només sota l’amenaça de vaga indefinida i la llarga campanya de sabotatges, l’ajuntament ha presentat una proposta que ha possibilitat l’acord, i que caldrà materialitzar en els propers dies mitjançant un nou conveni, on entre d’altres coses, s’ha aconseguit els 2 dies de descans setmanal i la contractació de més de 175 nous treballadors. Han estat molts els mitjans de comunicació que s’han apressat a dir que “finalment, els vaguistes han desconvocat les aturades”, mentre que la nostra lectura ha de ser més constructiva i entendre que no ha estat el comitè de descansos ni l’assemblea la causant del conflicte, i que només la lluita d’aquets ha fet que l’empresa desconvoques la seva posició despòtica vers els treballadors.
No només per aquest motiu creiem que hagi estat històrica la vaga a TMB, sinó pel fet que esdevindrà exemple a tenir en compte en futures experiències. Doncs, d’una banda , la demanda dels i les treballadores no és la que per desgràcia ens te acostumats. Venim d’uns anys en els quals la majoria de conflictes laborals estan vinculats a la xacra de les deslocalitzacions, i per tant, massa vegades, la lluita esdevé només una mesura defensiva de pressió per tal d’aconseguir millors indemnitzacions alhora de pactar el tancament d’empreses, i contribuir a la pèrdua de teixit industrial del país.
Aquesta no ha estat la lluita de TMB, doncs, el sector del transport públic, no és pot deslocalitzar. La lluita de TMB, era ofensiva, per millorar les condicions de treball, i sobretot per poder conciliar vida social i laboral, és a dir, una lluita per la dignitat dels i les treballadores a TMB.Un altre motiu per el qual ha estat històrica la lluita pels dos dies (que és com popularment ha estat anomenada), és el fort vincle que ha creat entre els treballadors de TMB i els veïnat de Barcelona. És segurament, la primera lluita laboral (exceptuant les vagues generals) que rep la solidaritat tant directament des dels veïns i veïnes, des de la dècada dels ’70. Ni la lluita dels bombers de l’era Pujol, ni els acomiadaments a SEAT dels darrers anys, han aconseguit tantes sinèrgies entre treballadors en lluita i veïns. Segurament, algun dels motius pel qual aquesta bona sintonia existeix, és degut a la implicació de part dels treballadors de CGT dins de TMB en la defensa del centre social autogestionat Can Vies, -propietat de TMB, i en perill de desallotjament-, però també el fet que cada cop més, la gent rebutgi les grans centrals sindicals (CCOO i UGT) alhora de solucionar els seus conflictes laborals. En certa manera part de les conclusions que a la darreria del 2004, va arribar la xarxa contra els tancaments d’empreses i la precarietat, -en unes jornades a les Cotxeres- on s’apuntava la importància de la vinculació de les xarxes socials amb les lluites obreres.
Només així podem entendre que gran part de la xarxa social dels barris s’hagi organitzat per arribar allà on els propis treballadors no han pogut. Creant l’entitat “usuàries pels 2 dies”, assumint que com a persones que vivim a la ciutat de Barcelona, no podem restar aspectants davant d’un conflicte laboral, i prendre part activa en defensa dels 2 dies de descans, tant per la reivindicació en si, com per les seves conseqüències directes –millorar la seguretat dels passatgers dels autobusos, i la creació de més llocs de treball-, és en aquest sentit que valorem molt positivament, tant la voluntat dels convocants a les vagues a vincular la lluita obrera amb les xarxes socials existents, com la resposta que aquetes han donat a la seva petició. No creiem en la espontaneïtat de les masses organitzades, si bé en alguns moments, certs episodis de lluita venen desencadenats per espontaneïtat, és cert que la lluita organitzada tant des dels sindicats CGT, i Actub i la pròpia assemblea de treballadors dins l’empresa, com la xarxa de col·lectius, organitzacions, sindicats i entitats veïnals, ha estat clau, per l’agilitat de les mobilitzacions i la cohesió discursiva i d’acció. Cal doncs continuar organitzant des de les classes populars estructures de resistència que facin possible la subversió, encoratgin i recolzin, quan faci falta, els conflictes laborals, urbanístics i socials de la ciutat.
Un altre punt a tenir en compte, és el recolzament econòmic de la lluita, ja que aquesta vaga –com totes les vagues-, són una sangria econòmica cap als companys en lluita, i en els temps actuals d’hipoteca i sous “mileuristes“, afrontar certes formes de lluita esdevé cada cop més difícil. És per això que valorem molt positivament la resposta econòmica que ha possibilitat recaptar fons per fer front als companys expedientats i sancionats, ja sigui recollint diners entre els propis treballadors, com la solidaritat de molts veïns de Barcelona que han donat un dia del seu sou a la caixa de resistència –tal com havia demanat el comitè de descansos-. Aquesta experiència ens ha de recordar, que al llarg de la història, els treballadors de cada empresa i sindicats eren capaços de generar caixes de resistència de forma permanent, per tal d’afrontar aquests episodis de lluita, sense esperar que el conflicte “explotes”. Una dinàmica a recuperar al segle XXI, per tal de poder afrontar futurs conflictes defensius –deslocalitzacions, acomiadaments, ERE´s, etc..-, com ofensius –millores laborals, augments salarials, dignitat dels treballadors i treballadores, etc...-I dins la pròpia campanya, un últim punt a valorar. I és que en la societat de la sobreinformació, en la que editorials de rotatives i programes matinals han bombardejat massivament als veïns de Barcelona amb dades confuses i declaracions de l’ajuntament. Els treballadors de TMB i la plataforma d’ususaries pels 2 dies, ha fet una tasca excel·lent, combinant la fulla informativa dins de les cotxeres d’autobusos, amb 2 pagines web (una de conductors i una altre d’usuàries), amb l’edició de material audiovisual, i 3 diaris gratuïts amb una tirada de més de 50.000 exemplars cadascun, l’edició de les targetes T-2 dies i les samarretes solidàries, i desenes de punts informatius. Una lliçó de comunicació.
Per cloure aquesta valoració, i en clau interna de moviment polític de l’esquerra independentista, valorem molt positivament l’experiència de poder altre cop, treballar colze a colze per contribuir a la millora de les condicions de la classe treballadora en la seva lluita desigual contra el capitalisme i les institucions que el recolzen, i demostrant, que davant del discurs fàcil, de la política de debò des de les institucions també hi ha una lluita de debò al carrer, i que com a moviment, cal que l’esquerra independentista tinguem clar que hem de ser presents en cada situació on els nostres esforços humans, econòmics i polítics puguin contribuir a teixir unitat popular. Perquè només així podrem esdevenir agents polítics de referència per part de la societat catalana, en la lluita contra els interessos dels estats i el capital, en la lluita per la independència i el socialisme.
Endavant (OSAN) - Barcelonès
No hay comentarios:
Publicar un comentario